TERÀPIA PSICOLÒGICA

Un tractament psicològic és una intervenció professional, basada en tècniques psicològiques, en la qual un especialista -generalment un psicòleg clínic, que és l'especialista en els problemes del comportament humà- busca eliminar el sofriment d'una altra persona o ensenyar-li les habilitats adequades per fer front als diversos problemes de la vida quotidiana. Així per exemple, el tractament o teràpia psicològica pot anar dirigit a ajudar a la persona a superar una depressió, vèncer una fòbia, millorar les seves relacions de parella o les relacions socials en general, controlar el seu comportament agressiu o el seu estrès quotidià, o millorar la seva adaptació a les malalties mèdiques o al seu tractament (dolor, cardiopaties, càncer, asma, etc.).

 

Quan la persona té un problema que la desborda, és a dir, que li dificulta o impedeix viure de la forma desitjada o que li provoca gran malestar i patiment. No obstant això, de vegades la pròpia persona no és conscient que necessita tractament psicològic o directament nega l'existència del problema i són els que conviuen amb ella els que s'adonen de les seves dificultats i poden aconsellar la consulta amb un psicòleg clínic. Això és el que pot succeir, per exemple, en casos com les psicosis, l'anorèxia nerviosa, el joc patològic o l'alcoholisme.

Hi ha diverses modalitats de tractament psicològic (individual, de parella, de grup, familiar) i diferents escoles o formes d'entendre el patiment psicològic i la manera d'abordar-a nivell terapèutic. Les principals són la teràpia cognitiu-conductual (basada en la manera d'aprendre noves formes de pensar, actuar i sentir), les psicoteràpies psicoanalítiques i dinàmiques (centrades en l'estudi introspectiu de la persona), les teràpies de tipus existencial-humanista (molt basades en la relació terapeuta-pacient) i les teràpies sistèmiques (que consideren els problemes d'una persona com l'expressió que alguna cosa no funciona bé en el seu sistema familiar o de parella, fet que implica fer canvis en aquest sistema).

Si bé les diferents escoles de teràpia psicològica poden contribuir a millorar la salut psicològica de les persones, la teràpia cognitiva-conductal és la que compta amb un aval científic més ampli pel que fa a la seva eficàcia terapèutica es refereix. Tenint en consideració aquest aspecte, vegem a continuació en què pot consistir en línies generals una teràpia psicològica cognitiu-conductual.

Podem diferenciar-hi quatre fases:

1-Avaluació. És un període que sol ocupar les primeres sessions (habitualment dues o tres) i en les que el professional realitza una sèrie de preguntes al pacient per tal de conèixer les característiques del seu problema, d'ell com a persona i del seu entorn. Es tracta en definitiva de recollir el que sovint s'anomena història clínica i anamnesi. De vegades, el psicòleg procedirà a l'administració de tests psicològics per tal d'ampliar i aprofundir la informació sobre el pacient.

2-Diagnòstic i hipòtesis explicativa. Un cop recollida i analitzada tota la informació per part del professional, dedicarà una sessió a explicar al pacient: a) què és el que li passa (diagnòstic); b) quins factors causants significatius hem identificat fins al moment que van contribuir en el passat i que contribueixen actualment a l'existència del problema (causes); c) com aquests factors interactuen entre si (hipòtesi explicativa); i d) les línies generals del tractament que es durà a terme i per què.

3-Teràpia. És la part més llarga del procés. Si bé la seva durada pot variar molt depenent de cada cas, per regla general abasta un període que pot oscil·lar entre 2 i 9 mesos. La freqüència de les sessions sol ser setmanal al principi i de forma més espaiada posteriorment. A les sessions es tracta, en línies generals, d'ensenyar al pacient de manera pràctica i aplicada una sèrie de tècniques psicològiques, d'habilitats, que li permetin afrontar més eficaçment els seus problemes i reduir el seu patiment psicològic. El pacient aprendrà al principi a aplicar aquestes noves habilitats en la consulta per passar a aplicar-les després en diferents situacions quotidianes. En conseqüència, això vol dir que el pacient haurà d'adoptar un paper actiu i participatiu al llarg de tota la teràpia.

4-Prevenció de recaigudes i seguiment. Les últimes sessions de la teràpia es dediquen a dissenyar un pla per prevenir possibles recaigudes en el futur, reduint al mínim les seves probabilitats. D'altra banda, en ocasions es duu a terme alguna sessió de seguiment més espaiadament per controlar l'evolució final del pacient

Si bé els seus treballs sovint són complementaris, hi ha unes diferències:

1-El psiquiatre és un llicenciat en medicina i el psicòleg és un llicenciat en psicologia.

2-D'això es deriva que el psiquiatre considera els problemes del pacient com el resultat que alguna cosa no funciona bé en l'organisme (en el cos); per la seva banda, el psicòleg clínic se centra en aspectes psicològics (com influeixen en el problema les pròpies emocions i les dels altres, les relacions socials i familiars, la història personal del pacient, etc.). No obstant això, això no vol dir que el psicòleg clínic exclogui del tractament els aspectes orgànics o que el psiquiatre exclogui els factors psicològics.

3-Com a conseqüència del punt anterior, el psiquiatre s'ocupa habitualment de diagnosticar i receptar un fàrmac; per la seva banda el psicòleg clínic, a més del diagnòstic, busca analitzar les dificultats específiques del pacient en el seu dia a dia i dotar-lo d'eines per superar-les.