Un tractament psicològic és una intervenció professional, basada en tècniques psicològiques, en la que un especialista -generalment un psicòleg clínic, que és l’especialista en els problemes del comportament humà- busca eliminar el sofriment d’una altra persona o ensenyar-li les habilitats adequades per a fer front als diversos problemes de la vida quotidiana. Així per exemple, el tractament o teràpia psicològica pot anar adreçat a ajudar la persona a superar una depressió, vèncer una fòbia, millorar les seves relacions de parella o les relacions socials en general, controlar el seu comportament agressiu o el seu estrès quotidià, o millorar la seva adaptació a malalties mèdiques o al seu tractament (cardiopaties, càncer, asma, etc.).
Quan hom té un problema que desborda la persona, és a dir, que li dificulta o impedeix viure de la forma desitjada o que li produeix gran malestar i sofriment. De tota manera, en ocasions la pròpia persona no se n’adona que necessita tractament psicològic o directament nega l’existència de cap problema i són els que hi conviuen els que s’adonen de les seves dificultats i poden aconsellar consultar el psicòleg clínic. Tal és el que pot succeir per exemple en casos com les psicosis, l’anorèxia nerviosa, el joc patològic o l’alcoholisme.
Existeixen diverses modalitats de tractament psicològic (individual, de parella, de grup, familiar) i diferents escoles o formes d’entendre el sofriment psicològic i la manera d’abordar-lo a nivell terapèutic. Les principals són la teràpia cognitivoconductual (basada en la manera d’aprendre noves formes de pensar, actuar i sentir), les psicoteràpies psicoanalítiques i dinàmiques (centrades en l’estudi introspectiu de la persona), les teràpies de tipus existencial-humanista (basades en bona part en la relació terapeuta-pacient) i les teràpies sistèmiques (que consideren els problemes d’una persona com l’expressió que alguna cosa no funciona bé en el seu sistema familiar o de parella, cosa que implica fer canvis en l’esmentat sistema). Si bé les diferents escoles de teràpia psicològica poden contribuir a millorar la salut psicològica de les persones, la teràpia cognitivoconductual és la que compte amb un suport científic més ampli pel que fa a la seva eficàcia terapèutica. Tenint en compte això, veiem a continuació en què pot consistir en línies generals una teràpia psicològica cognitivoconductual.

Podem diferenciar-hi quatre fases:

1- Avaluació. És un període que sol ocupar les primeres sessions (habitualment dues o tres) on el professional realitza tot un seguit de preguntes al pacient a fi de conèixer les característiques del seu problema, d’ell com a persona i del seu entorn. Es tracta en definitiva de recollir el que sovint s’anomena com història clínica i anamnesi. De vegades, el psicòleg procedirà a l’administració de tests psicològics per tal ampliar i aprofundir la informació sobre el pacient.

2- Diagnòstic i hipòtesi explicativa. Una vegada recollida i analitzada tota la informació per part del professional, dedicarà una sessió a explicar al pacient: a) què és el que li passa (diagnòstic); b) quins factors causants significatius hem identificat fins al moment que van contribuir en el passat i que contribueixen actualment a l’existència del problema (causes); c) com aquests factors interactuen entre si (hipòtesi explicativa); i d) les línies generals del tractament que es durà a terme i perquè.

3- Teràpia. És la part més llarga del procés. Si bé la seva durada pot variar molt depenent de cada cas, per regla general s’allarga per un període que pot oscil•lar entre 2 i 9 mesos. La freqüència de les sessions sol ser setmanal al principi i més espaiades posteriorment. A les sessions es tracta, en línies generals, d’ensenyar al pacient de manera pràctica i aplicada tota una sèrie de tècniques psicològiques, d’habilitats, que li permetin fer front més eficaçment als seus problemes i reduir el seu sofriment psicològic. El pacient aprendrà al principi a aplicar aquestes noves habilitats a la consulta per passar a aplicar-les després a diverses situacions quotidianes. En conseqüència, això vol dir que el pacient haurà d’adoptar un paper molt actiu i participatiu al llarg de tota la teràpia.

4- Prevenció de recaigudes i seguiment. Les darreres sessions de la teràpia es dediquen a dissenyar un pla per prevenir possibles recaigudes en el futur, reduint-ne al mínim les seves probabilitats. D’altra banda, en ocasions es du a terme alguna sessió de seguiment més espaiada per tal de controlar l’evolució final del pacient.

Si bé les seves feines sovint són complementàries, existeixen unes diferències:

1- El psiquiatre és un llicenciat en medicina i el psicòleg és un llicenciat en psicologia.

2- D’aquí es deriva que el psiquiatre considera els problemes del pacient com el resultat que alguna cosa no funciona bé en l’organisme (en el cos); per la seva banda, el psicòleg clínic es centra en aspectes psicològics (com influeixen en el problema les pròpies emocions i les dels demés, les relacions socials i familiars, la història personal del pacient, etc.). De tota manera, això no significa que el psicòleg clínic exclogui del tractament els aspectes orgànics o que el psiquiatre exclogui els factors psicològics.

3- Com a conseqüència del punt anterior, el psiquiatre s’ocupa habitualment de diagnosticar i receptar un fàrmac; per la seva banda el psicòleg clínic, a més del diagnòstic, busca analitzar les dificultats específiques del pacient al seu dia a dia i ensenyar-li eines per a superar-les.